dilluns, de novembre 14, 2005

 

Són necessàries les joventuts dels partits polítics?

.
EL JOVE QUE SÓC ÉS L'HOME QUE SERÉ

Ras i curt: no veig perquè no haurien d’existir les joventuts dels partits polítics. Fent un esforç d’especulació mental, intento imaginar-me perquè l’Oriol diu tenir tan clar la nul·la necessitat de les joventuts dels partits polítics. En aquest punt, jo li preguntaria: “Han d’existir els partits polítics?”. Si la resposta del meu interlocutor és que no, entendria perfectament la seva argumentació: “No hi ha d’haver joventuts de partits polítics perquè no hi ha d’haver partits polítics”. Llavors, en el meu modest entendre, el debat s’enfilaria cap a altres branques; però com que conec prou bé l’Oriol, puc afirmar que les seves elucubracions no s’endinsen per aquests camins. En aquest sentit, crec que hauríem de tractar sobre l’articulació de les “joventuts” en els partits polítics: és convenient separar en l’organigrama les “joventuts” de la resta del partit? Per començar, jo crec que separar-ho no és un error; per la senzilla raó de que no és excloent. Mitjançant la doble militància pots militar a les JERC i a ERC (com és el meu cas) sense cap mena d’incompatibilitat. Seguim avançant amb la següent pregunta: què fan les joventuts d’un partit? Arribat aquest punt, permeteu-me que entre el gran ventall d’activitats que desenvolupen, jo em discrimini positivament una, la formació. No descobrirem la sopa d’all si afirmem que el jove és una persona que s’ha de formar; i no ho vulguem confondre amb un rentat de cervell o operacions similars dignes d’argumentacions estereotipades i obtuses. Formar és suggerir no imposar, és proposar no ordenar, és alimentar l’esperit crític no adoctrinar. Només cal donar un cop d’ull al calendari d’activitats de les escoles de formació de les joventuts dels diferents partits polítics. Evidentment, totes elles promulguen la seva cosmovisió de la realitat, i afortunadament, no coincideixen en moltes coses. Però en canvi, posen èmfasi en els mecanismes democràtics que han d’assimilar els ciutadans crítics de demà.
D’altra banda, aprofito aquesta dissertació per criticar l’actitud decorativa d’algunes joventuts de partits polítics. En aquest context, accepto la inconveniència d’aquestes; però no per la seva raó de ser, sinó per una mala execució dels principis i valors de la joventut: la crítica, l’acció i l’aprenentatge. La joventut és l’etapa de la formació, de la rebel·lió i sobretot, del fer camí. En aquest sentit, les joventuts dels partits polítics (com moltes altres entitats i associacions) són un bon punt de partida. Com em va dir un amic, un jove amb un samarreta del Che té ideals; un home de quaranta anys amb una samarreta del Che té un problema. I aquesta és la principal tasca de les joventuts dels partits polítics: despertar i vetllar pels ideals, no per la estètica ni les modes.

Francesc Ponsa

QUAN SER JOVE ÉS HUMILIANT

Fer política és detectar problemes, ordenar-los de més a menys importància, i treballar per solucionar-los. N’hi ha però, que entenen la política d’una altra manera. N’hi que enlloc de detectar problemes i treballar per solucionar-los, consideren que la política és anar-se’n de convivències, fer festes, fer acampades o fer de claca en els mítings de campanya. El que passa és que enlloc de dir-ho ras i clar, diuen que fan escoles d’estiu, zones roges, taules rodones i tallers. En qualsevol cas, només es distreuen.
Les joventuts dels partits polítics són mers instruments dels aparells dels partits, que són els que remenen les cireres. Els joves són de gran utilitat quan s’han de fer mítings (gran imatge la d’un jove lliurat a la causa, darrera d’en Mas o d’en ZP, amb una bandera a la mà, atrafegat perquè aplaudir amb energia i aguantar la bandera alhora resulta complicat). També van molt bé quan organitzen escoles d’estiu. Sempre hi conviden als pares perquè hi vagin a fer el discurs de cloenda. El pare Maragall, el pare Saura, o el pare Carod. Així omplen pàgines de diari.
I qui no recorda la gran campanya dels joves d’ICV. Aquella de “portem la Maria al Congrés!”. És que només fumen els joves? És que els joves només pensen en fumar? Sembla que als joves només els toca dir i fer allò que els seus pares polítics no s’atreveixen a fer ni a dir però que els assegura els vots dels més radicals.
Si el màxim que fan són acampades i convivències, deu ser que tenen temps per fer-ne i que aquesta és una de les seves prioritats. Això vol dir que molts no treballen. I que si treballen, no tenen problemes ni laborals ni d’habitatge. Sinó, potser dedicarien el seu temps a fer polítiques de veritat. I si no tenen problemes, què carai volen arreglar?
Les branques juvenils dels partits no tenen sentit, però malgrat tot, s’aferren a defensar la seva existència. Diuen que els uneixen problemes comuns. A banda que ja he qüestionat l’existència d’aquests problemes, si cada franja d’edat té una problemàtica diferent, per què no existeixen les branques de la tercera edat?
Si els joves han de participar, que ho facin a les assemblees dels partits. Si els joves han de decidir, que ho facin a les executives dels partits.
I si, és de justícia reconèixer que, a banda de passar-s’ho bé i sortir per la tele darrera dels líders del seu partit, les joventuts també fan altres coses. Seria mesquí negar-ho. Sovint fan actes públics de gran transcendència. Pengen cartells contra les joguines sexistes i reparteixen condons per prevenir la sida. Menys comèdia i més política, si us plau!

Oriol Burgada.

Comments:
Molt interessant aquest debat sobre les joventuts dels partits polítics. He de dir-vos que és un tema sobre el que he pensat moltes vegades, i també he de dir-vos que em situo més a prop de l'Oriol que no pas d'en Francesc, tot i que comparteixo coses d'ambdós. Estic d'acord amb què moltes vegades les joventuts juguen un paper merament decoratiu, però també és cert que de vegades són útils, perquè permeten arribar a parts de l'electorat on no arribaries mai amb el segell exclusivament del partit en qüestió, i de vegades cal camuflar-lo amb el segell de les joventuts. Una mica trist, però la realitat és així. Penso que els partits haurien de fer una aposta clara i decidida (i no de "boquilla", com se sol fer) pels joves i les joves, i no deixar-los sols al xiringuito de les joventuts. Si de veritat es creu en la vàlua d'un jove el que s'ha de fer és incorporar-lo decididament a la vida diària del partit. No ens enganyem, el temps que un jove dedica a les joventuts és temps que deixa de dedicar al partit, i està clar que ningú no tenim gaire temps lliure per dedicar a la política. Jo, per exemple, participo, i molt, en la vida diària del meu partit, mentre que el tema de les joventuts no me l'he acabat de creure mai del tot. Per cert Oriol: encara ve gent al local d'ICV demanant pòsters i enganxines de la campanya de "Portem la Maria al Congrés". Curiós, però real. Salutacions a tothom.
 
Únicament puc estar d'acord amb en Francesc. Com a Secretari de Formació d'Argentona i del Maresme de la JSC m'has tocat la fibra, nano. 100% d'acord amb tu.
Precisament és feina dels dirigents de les joventuts polítiques i dels partits canviar la concepció que tens del tema, Oriol. Ja saps que a Mataró som molt actius. Espero veure't en algun dels nostres actes i després podem comentar la jugada.
No sé com funciona a altre partits. Per l'experiència que jo tinc estic content. Si no presionem nosaltres els joves, als grans els costarà obrir-nos la porta.

salut i República
 
Moltes gràcies Miguel i Oriol per les vostres aportacions. No us imagino, a cap dels dos, en un míting, movent les bandaroles darrera del polític de torn... En aquest sentit, haig de reconéixer que no tinc la imaginació tan desenvolupada com en Burgada.
Salutacions cordials.
Francesc
 
Publica un comentari a l'entrada



<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?