dimecres, de novembre 16, 2005

 

LaCanya! Un ÈXIT o un FRACÀS?

EL VIATGE DE LACANYA!

L’èxit és un viatge no un destí. La meitat del plaer rau en poder arribar-hi. Per això, no aconseguir el que s’ha marcat o no arribar a uns objectius, no és sinònim de fracàs. L’Oriol tenia molt interès en parlar del final de La canya!. Personalment, crec que “ara no toca”, però per respecte al meu company de bloc escriuré el que he tret d’aquesta aventura. La idea de crear una revista juvenil i comarcal va néixer d’una conversa amb en Pere Aragonès, qui ràpidament – i per raons polítiques – va renunciar a la seva paternitat. En aquells moments, vaig engrescar a companys d’universitat (Anna Martínez, Lluís Arcal, Ignasi Oliva, Oriol Debat...) i amics (Jordi Carcasó, Gemma Bonet, Sara Laia Galvany, Cristina Altafulla, Francesc Xiberta, Joan Ribosa, Laia Corbella, Montserrat Pons, etc.) Després s’hi van incorporar dues persones que van donar un fort impuls a la revista: en Manuel Cuyàs i l’Oriol Burgada. Haig de confessar que em va costar treballar amb en Manuel Cuyàs, però reconec que és un dels millors dissenyadors del Maresme i comarca enllà. Sincerament, crec que és un professional amb molt talent del qual em sentirem a parlar. De l’Oriol quedeu-vos amb el post introductori de “Com gat i gos” (no vull afegir més coses). Un cop reunit l’equip, no ens va costar gaire arrencar. Ara bé, la dificultat va ser econòmica: cada mes havíem de reunir mil euros per pagar la impremta (recordeu que era una revista gratuïta amb una tirada de deu mil exemplars des de Montgat fins a Tordera). Avaluar ara la desfeta de la revista, crec que no té massa sentit. Potser va ser ingenuïtat, manca de confiança i compromís, immaduresa... tant se val! Sóc optimista de mena i no m’agrada passar-me el dia fent mala sang de les coses. Tenim la tendència de no valorar el camí recorregut i ens amarguem per no haver aconseguit albirar una meta, un objectiu marcat. Vam fer el més difícil: aixecar la canya... però la vam deixar caure entre tots. Però a diferència de l’Oriol, jo concebo la revista com una experiència d’iniciació: quants joves poden dir que van crear una associació cultural, que van parir una revista mensual, juvenil, comarcal, gratuïta i amb una tirada total de setanta mil exemplars facturant més d’un “quilo” de les antigues pessetes? Jo no ho considero un fracàs, i més quan diàriament veig als meus companys de revista que surten endavant: Debat, Burgada, Martínez, Rocabert a TVM, Arcal a El punt, Bonet i Galbany a Catalunya Ràdio, Cuyàs desbordat de dissenys, Carcasó doctorant de fiolosofia... Durant aquell temps que vaig coordinar els continguts de La canya! vaig gaudir molt, i evidentment ho trobo a faltar. Però qui no es consola és perquè no vol. Ara tinc el “Com gat i gos” amb l’Oriol Burgada... qui sap que en pot sorgir d’això.

Francesc Ponsa
PER SET MESOS, NO FEIA FALTA.

La Canya! va desaparèixer per la incompetència dels seus promotors. Entre ells, i en un lloc destacat, en Manuel, tu, i jo. La idea era bona i que els resultats van ser satisfactoris, però ens hauríem pogut evitar les molèsties. Editar una revista per tenir-la set miserables mesos al mercat no valia la pena. Vam treballar molt, però bàsicament vam demostrar una cosa: érem incapaços de mantenir-la.
Segurament, al darrera d’aquesta incapacitat hi ha una gran dosi d’ingenuïtat. Mentre la revista va sortir al carrer, nosaltres mateixos vam fer d’editors, redactors, dissenyadors i fotògrafs. Una feina que ens agrada. Però també vam haver de fer de comptables, comercials i transportistes entre d’altres. Aquestes últimes, unes tasques poc grates. Ens vam creure que en seríem capaços, i no vam ser-ho.
Uns se’n van despreocupar. Als altres els van canviar les circumstàncies personals. Tot això, quan les gestions amb el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme estaven a punt de donar els seus fruits. Un parell de mesos més i hauríem signat dos convenis que ens pagaven la meitat de la impressió.
Ho va dir Winston Churchil: “l’actitud és més important que l’aptitud”. Ho vam demostrar. Mentre en vam tenir ganes, ho vam fer possible. Amb l’actitud vam fer el més difícil. Quan ens vam refiar de l’aptitud, la vam cagar.
A banda de quedar com uns incompetents, ens vam conèixer. És el millor que n’hem tret. Sense laCanya!, tampoc hauria conegut a en Manuel Cuyàs, ara dissenyador gràfic per l’editorial ACTAR; la Sara Laia Galvany, corresponsal de Catalunya Ràdio al Maresme; la Gemma Bonet, redactora de Catalunya Ràdio; o en Lluís Arcal, redactor del diari El Punt; i en Pere Aragonès, portaveu nacional de les JERC a més d’altres companys de la comarca.
Si. 70 mil exemplars en total. Més de 6 mil euros facturats. Però només set números. La Canya!, una gran aventura. Un fracàs enorme.
Oriol Burgada.

Comments:
Us haig de felicitar per aquests dos posts que heu fet fins ara!
En aquest darrer m'hi sento força identificat al estar al capdavant d'un programa de televisió, amb genmt jove, amb molta aptitud i força actitud.
Sempre he tingut por per la possibilitat que algun dia els hi falli l'actitud.
De totes maneres felicitats a tots els que vau formar part del projecte de la canya! i encoretjar-vos a continuar amb aquest gat i gos que promet moltíssim!
 
Si el que voliem fer era una revisteta explicant coses que ens passavem, anunciant concerts que ens agradaven i poder dir que feiem una revista, la Canya va ser un exit, molt professional, molt ben feta. En canvi si el que voliem fer era una revista seriosa, potent, amb mala llet, un referent comarcal, allo va ser un fracas, o almenys una anècdota.

Ara bé, ha anat molt be per buscar feina després... I també vaig fer alguns amics. I la veritat és que m´ho vaig passar molt molt bé, fins i tot fent de transportista.

I també, com no se qui dels dos deia, allà hi haviem gent bona i que farem coses.
 
Publica un comentari a l'entrada



<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?