divendres, de desembre 02, 2005

 

LA PUBLICITAT DE L'IMPEM AL CATÀLEG DE L'ACTUA

O JUGUEM TOTS O ESTRIPEM LA BARALLA

Trobo inadmissible que la Presidenta de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica (IMPEM), Alícia Romero, insereixi un anunci de 1.200€ a una botiga de Mataró. Això significa crear precedents i disputes com “Perquè a ells sí i a mi no?”. Amic Oriol, potser l’IMPEM ens posarà publicitat en el nostre bloc o ens patrocinarà aquesta polèmica, a l’estil d’aquella perruqueria que et pentinava quan presentaves La fàbrica a TVM. Bromes a part, crec sincerament que Romero confon “promoció econòmica” amb “finançament econòmic”; i aquest és un greu error. El que s’ha de fer és promocionar el comerç; no finançar un comerç. Amb aquesta pràctica es produeixen greuges per la resta de comerços de la ciutat. En aquest context, em semblaria raonable que altres comerços, atenent al precedent creat, demanessin que l’IMPEM s’anunciés als seus catàlegs, aparadors, butlletins, fulletons... i això seria un desgavell que s’ha d’evitar. Ja se sap, o juguem tots o estripem la baralla. Hem de ser molt curosos amb l’ús que fem dels diners públics; i en aquest sentit, trobo que hi ha altres maneres més ètiques de “fer pública” una cosa.

Francesc Ponsa

UNA DISCUSSIÓ PROVINCIANA

Totes les administracions tenen el dret de posar publicitat als mitjans de comunicació que vulguin. Per què en un diari i no en un altre? Doncs amb els catàlegs passa el mateix. Si d’un catàleg se’n reparteixen 20 mil exemplars. Si aquest catàleg va orientat a un segment de la població que interessa a l’IMPEM, és lícit, i fins i tot lògic que l’organisme s’hi anunciï. D’altra banda, quantes botigues hi ha a Mataró que reparteixin 20 mil exemplars d’un catàleg? Sí. Efectivament, hi ha Media Markets i Alcampos, però aquests no inclouen publicitat de comerços aliens. I encara que en tinguessin, qualsevol responsable de màrqueting o publicitat descartaria aquest suport si el que es busca és un públic específic. I més enllà de tot això, diria que ACTUA no es pot comparar ni amb les grans multinacionals ni amb el clàssic petit comerç. Sí, per molt que a alguns us pesi, ACTUA és un establiment que, com ha dit Alícia Romero, les seves característiques el fan singular. Una empresa de treball social 100% catalana que planta cara a als gegants del sector i que, a més, té una oferta diferenciada. I no és singular?

Oriol Burgada

 

La coherència de l'Organització Mundial de la Salut


SI TU FUMES PHILIP MORRIS GUATSIQUÈI...

Permet-me Oriol que triï aquest melòdic títol pel meu post que em transporta a les meves èpoques d’esplai. Suposo que degut a la meva condició de no fumador, – per cert, no recordo si tu ets fumador - em prenc les notícies relacionades amb el tabac d’una manera divertida i pueril. Ja t’avanço que em sembla lloable i coherent que la l'Organització Mundial de la Salut (OMS) no contracti persones fumadores i que a més, proporcioni ajuda mèdica al seu personal perquè abandoni l'hàbit. Evidentment que és una discriminació; però recorda que totes les institucions i empreses discriminen a l’hora d’escollir a la gent que contracta. Per això hem d’enviar currículums i fer tests psicotècnics i entrevistes personalitzades. Sempre que triem estem discriminant; i en aquest sentit, la discriminació no és sempre negativa. Ara bé, de vegades els criteris per seleccionar no són els més adequats, i em refereixo a les discriminacions de tipus racista o sexista. Però aquest no és el cas de la OMS; ja que la seva discriminació és plenament coherent amb el seu objectiu: la salut. El personal d’una institució és un reflex fidedigne de la pròpia institució. ¿O bé t’imagines un torturador treballant al Comitè Contra la Tortura (CAT) de l’ONU? O un militant del PP treballant en una sectorial d’ERC? Segons la portaveu de l’organització, aquesta mesura ve derivada per "imperatius de credibilitat i d'imatge" de la OMS. Reitero que em sembla una fabulosa decisió. Almenys no passarà aquell cas tan típic del metge que exigeix al seu pacient que deixi de fumar quan ell porta un paquet de Ducados a la butxaca blanca de la bata. En aquesta situació jo li cantaria allò de “guatsiquèi”...
Francesc Ponsa

L'OMS ÉS ASFIXIANT

Francesc: Fumo. Espero que no em retiris l’amistat, però fumo. Veig que estàs a favor dels que han tingut un atac de coherència. Per tant, com que ets tant coherent, suposo que també deus voler que suspenguin de sou i de feina a tots els mestres que un dia van suspendre un examen; a tots els mossos i policies locals a qui un dia van multar per aparcar malament el cotxe; i a tots els venedors de cotxes que no tenen carnet.
Ben al contrari que tu, considero que l’OMS hauria de contractar a tots els fumadors. Quants més millor. I un cop contractats, els podria ajudar a deixar de fumar. Enlloc de ser excloents, de buscar la raça àuria dels no fumadors i marginar a tots els nicoticòmans, l’OMS hauria de tenir la missió d’encarregar-se de nosaltres, els malalts.
I evidentment que totes les empreses tenen dret a escollir els seus treballadors. Tant les públiques com les privades. Però el barem hauria de ser relatiu a la formació acadèmica i, més encara, a la capacitat dels aspirants.
Alerta fumadors. Aviat faran falta camps de refugiats per als fumadors deportats. Pels afortunats que no tancaran a la presó. En el millor dels casos podrem demanar asil a algun país on els fumadors no estigui perseguits. Com que ja no ve d’un, proposo la creació del dia internacional contra la intolerància vers els fumadors. Potser així evitarem que ben aviat ens deixin de llogar pisos, ens concentrin en barris on els habitatges seran més barats i no ens acceptin a les escoles privades. Francesc, per favor, no fumis! PERDÓ!! Volia dir... No fotis! Aquesta persecució és més asfixiant que el fum del tabac.
Oriol Burgada

dimecres, de novembre 16, 2005

 

LaCanya! Un ÈXIT o un FRACÀS?

EL VIATGE DE LACANYA!

L’èxit és un viatge no un destí. La meitat del plaer rau en poder arribar-hi. Per això, no aconseguir el que s’ha marcat o no arribar a uns objectius, no és sinònim de fracàs. L’Oriol tenia molt interès en parlar del final de La canya!. Personalment, crec que “ara no toca”, però per respecte al meu company de bloc escriuré el que he tret d’aquesta aventura. La idea de crear una revista juvenil i comarcal va néixer d’una conversa amb en Pere Aragonès, qui ràpidament – i per raons polítiques – va renunciar a la seva paternitat. En aquells moments, vaig engrescar a companys d’universitat (Anna Martínez, Lluís Arcal, Ignasi Oliva, Oriol Debat...) i amics (Jordi Carcasó, Gemma Bonet, Sara Laia Galvany, Cristina Altafulla, Francesc Xiberta, Joan Ribosa, Laia Corbella, Montserrat Pons, etc.) Després s’hi van incorporar dues persones que van donar un fort impuls a la revista: en Manuel Cuyàs i l’Oriol Burgada. Haig de confessar que em va costar treballar amb en Manuel Cuyàs, però reconec que és un dels millors dissenyadors del Maresme i comarca enllà. Sincerament, crec que és un professional amb molt talent del qual em sentirem a parlar. De l’Oriol quedeu-vos amb el post introductori de “Com gat i gos” (no vull afegir més coses). Un cop reunit l’equip, no ens va costar gaire arrencar. Ara bé, la dificultat va ser econòmica: cada mes havíem de reunir mil euros per pagar la impremta (recordeu que era una revista gratuïta amb una tirada de deu mil exemplars des de Montgat fins a Tordera). Avaluar ara la desfeta de la revista, crec que no té massa sentit. Potser va ser ingenuïtat, manca de confiança i compromís, immaduresa... tant se val! Sóc optimista de mena i no m’agrada passar-me el dia fent mala sang de les coses. Tenim la tendència de no valorar el camí recorregut i ens amarguem per no haver aconseguit albirar una meta, un objectiu marcat. Vam fer el més difícil: aixecar la canya... però la vam deixar caure entre tots. Però a diferència de l’Oriol, jo concebo la revista com una experiència d’iniciació: quants joves poden dir que van crear una associació cultural, que van parir una revista mensual, juvenil, comarcal, gratuïta i amb una tirada total de setanta mil exemplars facturant més d’un “quilo” de les antigues pessetes? Jo no ho considero un fracàs, i més quan diàriament veig als meus companys de revista que surten endavant: Debat, Burgada, Martínez, Rocabert a TVM, Arcal a El punt, Bonet i Galbany a Catalunya Ràdio, Cuyàs desbordat de dissenys, Carcasó doctorant de fiolosofia... Durant aquell temps que vaig coordinar els continguts de La canya! vaig gaudir molt, i evidentment ho trobo a faltar. Però qui no es consola és perquè no vol. Ara tinc el “Com gat i gos” amb l’Oriol Burgada... qui sap que en pot sorgir d’això.

Francesc Ponsa
PER SET MESOS, NO FEIA FALTA.

La Canya! va desaparèixer per la incompetència dels seus promotors. Entre ells, i en un lloc destacat, en Manuel, tu, i jo. La idea era bona i que els resultats van ser satisfactoris, però ens hauríem pogut evitar les molèsties. Editar una revista per tenir-la set miserables mesos al mercat no valia la pena. Vam treballar molt, però bàsicament vam demostrar una cosa: érem incapaços de mantenir-la.
Segurament, al darrera d’aquesta incapacitat hi ha una gran dosi d’ingenuïtat. Mentre la revista va sortir al carrer, nosaltres mateixos vam fer d’editors, redactors, dissenyadors i fotògrafs. Una feina que ens agrada. Però també vam haver de fer de comptables, comercials i transportistes entre d’altres. Aquestes últimes, unes tasques poc grates. Ens vam creure que en seríem capaços, i no vam ser-ho.
Uns se’n van despreocupar. Als altres els van canviar les circumstàncies personals. Tot això, quan les gestions amb el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme estaven a punt de donar els seus fruits. Un parell de mesos més i hauríem signat dos convenis que ens pagaven la meitat de la impressió.
Ho va dir Winston Churchil: “l’actitud és més important que l’aptitud”. Ho vam demostrar. Mentre en vam tenir ganes, ho vam fer possible. Amb l’actitud vam fer el més difícil. Quan ens vam refiar de l’aptitud, la vam cagar.
A banda de quedar com uns incompetents, ens vam conèixer. És el millor que n’hem tret. Sense laCanya!, tampoc hauria conegut a en Manuel Cuyàs, ara dissenyador gràfic per l’editorial ACTAR; la Sara Laia Galvany, corresponsal de Catalunya Ràdio al Maresme; la Gemma Bonet, redactora de Catalunya Ràdio; o en Lluís Arcal, redactor del diari El Punt; i en Pere Aragonès, portaveu nacional de les JERC a més d’altres companys de la comarca.
Si. 70 mil exemplars en total. Més de 6 mil euros facturats. Però només set números. La Canya!, una gran aventura. Un fracàs enorme.
Oriol Burgada.

dilluns, de novembre 14, 2005

 

Són necessàries les joventuts dels partits polítics?

.
EL JOVE QUE SÓC ÉS L'HOME QUE SERÉ

Ras i curt: no veig perquè no haurien d’existir les joventuts dels partits polítics. Fent un esforç d’especulació mental, intento imaginar-me perquè l’Oriol diu tenir tan clar la nul·la necessitat de les joventuts dels partits polítics. En aquest punt, jo li preguntaria: “Han d’existir els partits polítics?”. Si la resposta del meu interlocutor és que no, entendria perfectament la seva argumentació: “No hi ha d’haver joventuts de partits polítics perquè no hi ha d’haver partits polítics”. Llavors, en el meu modest entendre, el debat s’enfilaria cap a altres branques; però com que conec prou bé l’Oriol, puc afirmar que les seves elucubracions no s’endinsen per aquests camins. En aquest sentit, crec que hauríem de tractar sobre l’articulació de les “joventuts” en els partits polítics: és convenient separar en l’organigrama les “joventuts” de la resta del partit? Per començar, jo crec que separar-ho no és un error; per la senzilla raó de que no és excloent. Mitjançant la doble militància pots militar a les JERC i a ERC (com és el meu cas) sense cap mena d’incompatibilitat. Seguim avançant amb la següent pregunta: què fan les joventuts d’un partit? Arribat aquest punt, permeteu-me que entre el gran ventall d’activitats que desenvolupen, jo em discrimini positivament una, la formació. No descobrirem la sopa d’all si afirmem que el jove és una persona que s’ha de formar; i no ho vulguem confondre amb un rentat de cervell o operacions similars dignes d’argumentacions estereotipades i obtuses. Formar és suggerir no imposar, és proposar no ordenar, és alimentar l’esperit crític no adoctrinar. Només cal donar un cop d’ull al calendari d’activitats de les escoles de formació de les joventuts dels diferents partits polítics. Evidentment, totes elles promulguen la seva cosmovisió de la realitat, i afortunadament, no coincideixen en moltes coses. Però en canvi, posen èmfasi en els mecanismes democràtics que han d’assimilar els ciutadans crítics de demà.
D’altra banda, aprofito aquesta dissertació per criticar l’actitud decorativa d’algunes joventuts de partits polítics. En aquest context, accepto la inconveniència d’aquestes; però no per la seva raó de ser, sinó per una mala execució dels principis i valors de la joventut: la crítica, l’acció i l’aprenentatge. La joventut és l’etapa de la formació, de la rebel·lió i sobretot, del fer camí. En aquest sentit, les joventuts dels partits polítics (com moltes altres entitats i associacions) són un bon punt de partida. Com em va dir un amic, un jove amb un samarreta del Che té ideals; un home de quaranta anys amb una samarreta del Che té un problema. I aquesta és la principal tasca de les joventuts dels partits polítics: despertar i vetllar pels ideals, no per la estètica ni les modes.

Francesc Ponsa

QUAN SER JOVE ÉS HUMILIANT

Fer política és detectar problemes, ordenar-los de més a menys importància, i treballar per solucionar-los. N’hi ha però, que entenen la política d’una altra manera. N’hi que enlloc de detectar problemes i treballar per solucionar-los, consideren que la política és anar-se’n de convivències, fer festes, fer acampades o fer de claca en els mítings de campanya. El que passa és que enlloc de dir-ho ras i clar, diuen que fan escoles d’estiu, zones roges, taules rodones i tallers. En qualsevol cas, només es distreuen.
Les joventuts dels partits polítics són mers instruments dels aparells dels partits, que són els que remenen les cireres. Els joves són de gran utilitat quan s’han de fer mítings (gran imatge la d’un jove lliurat a la causa, darrera d’en Mas o d’en ZP, amb una bandera a la mà, atrafegat perquè aplaudir amb energia i aguantar la bandera alhora resulta complicat). També van molt bé quan organitzen escoles d’estiu. Sempre hi conviden als pares perquè hi vagin a fer el discurs de cloenda. El pare Maragall, el pare Saura, o el pare Carod. Així omplen pàgines de diari.
I qui no recorda la gran campanya dels joves d’ICV. Aquella de “portem la Maria al Congrés!”. És que només fumen els joves? És que els joves només pensen en fumar? Sembla que als joves només els toca dir i fer allò que els seus pares polítics no s’atreveixen a fer ni a dir però que els assegura els vots dels més radicals.
Si el màxim que fan són acampades i convivències, deu ser que tenen temps per fer-ne i que aquesta és una de les seves prioritats. Això vol dir que molts no treballen. I que si treballen, no tenen problemes ni laborals ni d’habitatge. Sinó, potser dedicarien el seu temps a fer polítiques de veritat. I si no tenen problemes, què carai volen arreglar?
Les branques juvenils dels partits no tenen sentit, però malgrat tot, s’aferren a defensar la seva existència. Diuen que els uneixen problemes comuns. A banda que ja he qüestionat l’existència d’aquests problemes, si cada franja d’edat té una problemàtica diferent, per què no existeixen les branques de la tercera edat?
Si els joves han de participar, que ho facin a les assemblees dels partits. Si els joves han de decidir, que ho facin a les executives dels partits.
I si, és de justícia reconèixer que, a banda de passar-s’ho bé i sortir per la tele darrera dels líders del seu partit, les joventuts també fan altres coses. Seria mesquí negar-ho. Sovint fan actes públics de gran transcendència. Pengen cartells contra les joguines sexistes i reparteixen condons per prevenir la sida. Menys comèdia i més política, si us plau!

Oriol Burgada.

 

Com veu l'Oriol a en Francesc


Francesc Ponsa. Llicenciat en comunicació Audiovisual. Doctorand. Imaginem que arriba el dia del judici final. Ell titularia: “Catalunya s’acaba, el món també”. Ho nega, però és dels que pensa que primer són els estats, i després les persones. És per això que milita a Esquerra Republicana de Catalunya, on té diverses responsabilitats. S’apassiona i s’il·lusiona, però s’enfada si la gent que té al seu voltant no reacciona de la mateixa manera. Per treballar amb ell fa falta temps. Temps per discutir, concensuar i construir. Tot això perquè posar-se d’acord amb un individu intel·ligent, exigent, compromès, amb capacitat de lideratge, crític i amb criteri i amb una sòlida base filosòfica és molt complicat.
Oriol Burgada.

 

Com veu en Francesc a l'Oriol


Vaig conèixer a l’Oriol Burgada quan presentava el magazine La fàbrica a TVM. En aquells moments estava cursant la diplomatura de magisteri, però s’entreveia que la seva passió era el periodisme. Poc temps més tard, s’incorporava al projecte de la revista La canya!, i va ser llavors quan la nostra relació es va intensificar. Aquesta experiència em va demostrar que treballar amb l’Oriol, tot i no ser gens fàcil, és molt gratificant. Dic que no és fàcil perquè té un caràcter fort, exigent, terriblement crític i de ràpida inclinació a la melangia. Parla d’ell mateix amb una falsa modèstia flagel·lant-se amb retrets totalment ficticis. Estic convençut que es considera un gran professional amb un llarg camí per recórrer. Com sempre, el temps ho dirà.
Francesc Ponsa

 

Com Gat i Gos. Els orígens.

És vox populi que l’Oriol és una persona tan controvertida que és capaç de discutir amb la seva pròpia ombra. Durant l’època de La canya!, no va parar fins que el consell de redacció va acceptar la seva proposta de crear la secció “Com gat i gos”, una confrontació d’opinions entre dos redactors de la revista sobre un mateix tema. No cal dir que la condició de “rebequeria polèmica” de l’Oriol va fer que participés en tots els acaraments de la secció. Fruit d’això i uns anys més tard, vam creure interessant extrapolar l’essència de “Com gat i gos” al món dels blocs. Segurament, més que voler crear opinió i generar debat (tant de bo això sigui possible!), aquest bloc que esteu llegint pretén fomentar i consolidar la tangència entre dos bons amics. Desitjo ferventment que la diferència de criteris i opinions enforteixi la nostra amistat. Tanmateix, m’agradaria que la gent prengués partit; no en una anecdòtica discussió entre un parell de joves avorrits, sinó en un debat sobre el nostre entorn, comarca, societat i país. Aquest és el meu desig i l’ànim amb el qual ompliré de posts aquest bloc.
Francesc Ponsa

This page is powered by Blogger. Isn't yours?